Cròniques intertemporals

 Cròniques intertemporals, part 3

Any 3582 d.c 

La obscuritat ha envaït el planeta. Una foscor, que desgraciadament durarà 10 anys, fins que Cinosla passi per alguna estrella propera. No ho entenc, cada vegada que perdo el coneixement, veig el meu passat. Però allò que he somiat fa poc... ho desconec... Bé, suposo que no deu ser res més que un somni. L’espai és fet per ser temut, i inquietant. Sinó, no seria tant fosc. I els somnis són fets per ser gaudits, i fer veure a la persona que els pateix que tot té una altra visió. 

Deixo de tenir la mirada fixa en el sostre mentre penso, em miro a mi mateix, ara ja no penso. Només vull saber per què una persona com jo va ser capaç de fer allò... Com va poder permetre que es formés aquella monstruositat dins de la nostra estimada Terra. Sento odi a mi mateix, sense remei deixo anar una llàgrima que brolla del meu ull dret, i cau a terra pel braç. Ara, però, els pensaments i sentiments, són impotència, res farà canviar el passat. No puc evitar tenir por, una de les coses que fan característics als humans. 

Un altre cop el soroll... Una esgarrifança travessa la meva columna dues vegades. Els pensaments se’m tornen clars. Si obtinc energia alfa d’algun ésser viu, puc tornar... Desconec la biosfera de la zona. Sense esperar un moment activo la invisibilitat de la nau. 

Silenciosament, moc el meu cos fins a la sala de comandaments. Aquest llibre blanc i negre pot ajudar-me. Llegeixo la portada, Cinosla. Llegeixo la contraportada Michael Rodríguez, filòsof i astrònom del segle XXVII. L’edat del llibre em sorprèn provocant-me un gest facial d’estranyesa. 

Les pàgines parlen soles, tenen vida pròpia. No puc evitar imaginar mitjançant el relat l’exterior, els terrenys, els éssers vius que hi habiten... Trobo un capítol titulat les boles d’energia. 

Passo hores llegint. La pressa manca en aquesta situació, he d’estar preparat i necessito saber com sobreviure. El llibre cau de les meves mans, i xoca contra el Terra de forma plana. Pesa massa dic a la meva consciència. Els meus ulls marrons clars es fixen a la grisa paret. I...

Any 3002 d.c 

(Centre Europeu de Física de Partícules. GINEBRA, Suiza)

-Necessitem més quarks, els àtoms no són suficientment petits.-digué el físic i director del projecte Cinosla. 

-Estàs segur? No sabem quines poden ser les conseqüències...

-He practicat aquest experiment any rere any amb altres àtoms diferents, però, estic segur que el quark de Plutoni és el adequat. 

-Creu que aconseguirem crear el túnel gamma a Cinosla, i per fi descobrir la veritat d’aquell astre?- preguntà el físic, amb una decisió que no calia ni dubtar de que era possible. 

-Ja és a punt. 

L’accelerador cada vegada feia anar més ràpid els quarks. Tot l’equip, el centre, Europa i el món sencer estava pendent d’aquell acte. Una acció sobtada de la màquina va fer para-la en emergència. Una tremolor va ocupar la sala. El túnel subterrani, on hi residia l’accelerador, va esclatar. 

Les 24 hores posteriors a l’accident van ser terribles. Grans quantitats de terra, objectes, edificis, masses d’aigua, i fins i tot persones varen ser arrossegades cap a l’interior de xemeneies volcàniques. El monstre que s’havia creat a l’interior de la Terra tenia gana. Res podia parar aquell forat negre que començava a créixer molt lentament.

..................................................................................................................................................

Cròniques intertemporals, part 2

Any 3582 d.c

Blanc, tot és blanc. Aquest buit curiós, com un somni, m’ha fet veure un indret rar. A aquest escenari estrany, desconegut, les coses tenen sentit. M’agradaria poder quedar-me més estona, però lamentablement no puc. L’univers ha decidit donar-me una altra oportunitat.

Ara tot torna a ser fosc. Les meves parpelles s’obren a poc a poc, és com si tinguessin un pes que fa l’obertura més lenta. Finalment, ho aconsegueixo. 

La meva nau ha penetrat a l’atmosfera d’un astre, que desconec. El xoc ha destrossat el sistema de la nau, però per sort, aquesta està feta d’un aliatge d’acer inoxidable i diamant pur, que m’ha protegit del cop. Només he entrat en estat d’inconsciència automàtica per seguretat, res més. 

Les possibilitats s’acumulen al meu cervell. Si els meus càlculs són correctes ara mateix podria estar... A Venus, a Mart o bé a Cinosla. Ràpidament, em vesteixo amb el vestit espacial. 

La rapidesa fa que caigui mentre corro per anar a mirar per la finestra on em trobo. Un soroll provenia del fred exterior. No pot ser... Però com és possible... Si... 

Em trobo a un planeta poc conegut, descobert escassos anys enrere. Aquest, té una òrbita molt gran. Passant per la Via Làctea, arriba fins a la galàxia Andròmeda. Llegendes diuen, que aquest planeta va ser creat pels antics, en el seu interior... 

De cop i volta un altre cop el soroll. Necessito amagar-me i apagar la fabricació d’oxigen, sinó em trobaran, i vés a saber quina classe de criatures deuen viure en aquest lloc.  

La sala de màquines em sembla un bon lloc, és ideal per que s’hi amagui un dels pocs éssers humans que queden ja a l’univers. 

Dolor, és el que sento. Em donen voltes les neurones, necessito descansar. Repenjo la meva esquena sobre una dura paret i sense poder fer res, impotent a la situació em quedo inconscient. 

Any 3572 d.c 

Estava cansat, era com si hagués estat tota la nit en una muntanya russa enorme, d’un curiós parc temàtic. 

El Sol, continuava brillant com cada dia, però aquell matí de la Lluna, era diferent. No sabia per què, però, tenia la sensació de que  tot el que ja conec fos desconegut per a mi. 

Com sempre, la meva rutina matinal, consistia en esmorzar, dutxar-me, rentar-me les dents... Després de fer totes aquestes tasques, encara sentia com si jo no conegués res realment. Però, no vaig tenir més remei, que dir-me a mi mateix que segurament hauria dormit poc. 

Agafí els objectes personals, i em dirigí cap a la mare per acomiadar-me. De tant en tant badallava. 

Tot seguit em vaig col·locar un estrany i normal vestit espacial. L’escola m’esperava al final del carrer Saturn.

Quan obrí la porta de casa els meus ulls es van transformar en dos plats ben rodons. No podia creure, que ara estigues anant per la superfície lunar!... Com sempre feia tots els matins...

 

 .................................................................................................................................................

Cròniques interespacials, part 1

 Any 3582 d.c

Negre, com el carbó. Un paisatge que quasi sempre presenta els mateixos punts blancs.  L’indret transmet fredor, tot i que la llum potent del Sol de fons afluixa la situació. 

Tinc presa. Poso a 900000 revolucions per minut el motor. La variació tant gran de velocitat, em provoca un xoc contra el seient que em fa mal al coll. Però no puc perdre ni un minut més. 

Ja fa 30 minuts que he sortit de la zona gravitatòria, i ara tots els problemes semblen que han desaparegut. És com si s’haguessin deixat anar del meu cap. No ho entenc, els indicadors semblen més revolucionats... 

La energia alfa del dipòsit s’acaba. Intento comprovar que l’indicador estigui espatllat, però lamentablement no és així. Ara la sort i el destí són els únics que poden salvar-me. Passen els segons, el temps sembla anar més ràpid que normalment. Penso, penso, penso! Però no hi ha res que jo pugui fer. 

El munt de ferralla d’alta tecnologia on viatjo no té intencions de salvar-me. De cop i volta rumio una solució: contactar amb Terra! Els meus dits es tornen bojos escrivint sobre un teclat virtual. És massa tard, just abans d’acabar d’introduir el S.O.S, s’apaga el sistema. 

Ara la meva vida corre realment risc. Fins ara no havia arribat mai a pensar el que significa la mort. El que significa desaparèixer del món. Els meus anys quan era petit passen primer, però ràpid, com un estel fugaç que té por i necessita amagar-se ràpidament sota el fosc horitzó nocturn.

Any 1999

 -Per què existim àvia? Si morim, per què naixem?- vaig preguntar amb un to curiós, però a la vegada espantat. 

-Doncs, jo la veritat es que no ho sé. Crec que existim simplement per donar pas a les següents generacions. El teu avi ja ha donat pas a les següents generacions- explicà la dona de forma pensativa i tremolosa.- El que has de saber, és que nosaltres no som res més que pols d’estrelles. 

No podia evitar pensar quin seria el futur de tot el que existeix: humanitat, planetes, estels... Era una qüestió que ni la persona més intel·ligent del món era capaç de respondre. 

-Vinga vailet, ja hem estat prou estona xerrant. Ara ja és hora de descansar.- digué l’àvia de forma serena, com si no tingues cap preocupació. 

El llit era humit. La finestra oberta es va encarregar de mullar el meu llit. Dormir, per mi era el moment més especial del dia. El cos es separava de la ment per descansar, i el pensament continuava funcionant sempre. Per fi vaig entrar en el meravellós univers dels somnis. 

Aquella nit es podria dir, que la meva ment va voler marxar massa lluny, molts anys cap endavant, per ser concrets fins al 3572. I sense dubte el meu cos, com una cosa que mai es desprèn del tot, va voler segui-la.  Per fi vaig aconseguir descobrir què era exactament el futur. Perquè al cap i a la fi, jo ja hi era allà.