Els últims rajos de sol es desfeien entre l’horitzó infinit, i de cop i volta la nit ho envaïren tot. Les dunes immòbils envoltades per la tenebrosa nit, observaven atentament el constant moviment del cotxe que travessava la boira de la carretera nocturna. L’exterior era fosc com la gola del llop, res il·luminava el meravellós paisatge diürn del desert que durant la nit desapareixia. La lluna, retinguda entre els espessos núvols del cel, era incapaç de donar claror a aquell món inhòspit. L’exterior era fred, els vidres s’entelaven impedint que jo pogués veure res. No hi havia cap senyal d’humanitat, tot el terreny era verge.
Els petits mamífers nocturns extraviats del seu camí que es creuaven amb mi, em produïen una sensació de soledat i de por. Estava sol, ningú m’acompanyava durant el viatge, i cada vegada que avançava m’adonava que m’endinsava en les profunditats del desert del Sàhara.
Només eren les vuit, i ja semblava que fos mitjanit. El meu cos cada cop li costava més reaccionar, m’adonava de que la falta de son m’impedia divisar els límits de la carretera improvisada del desert. No vaig poder aguantar molt més, els meus ulls no suportaven el pes de les parpelles. Vaig haver de parar al costat de la carretera mal asfaltada. Acte seguit, vaig caure al mig del camí. El meu pit va estripar-se al terra. Jo només sabia que ara era en un son molt profund, i que res importava.
